Salvador Pallarès-Garí

La història contemporània és plena d'exemples de portes tancades al diàleg i de murs bastits per aïllar-nos els uns dels altres.

L'any 1989, tots els mitjans de comunicació es van fer ressò d'un esdeveniment excepcional: havia caigut un mur oprobiós i vergonyós, el mur de Berlín. Però els focus de les càmeres de TV produeixen un efecte de contrallum i, en il·luminar un objectiu, fan ombra sobre la resta, amagant-los. Així, el mur que migparteix Xipre, els murs d'Irlanda, i tants d'altres, quedaven amagats en aquella foscor; i això sense parlar dels murs virtuals &endash;els murs que dreça la burocràcia i que impedeixen, bloquegen, moviments humans, aspiracions humanes, que potser són encara més cruels.

Actualment hi ha un mur que acapara portades de diaris i de noticiaris de ràdio i televisió: el mur que el govern israelià està alçant per "protegir-se", per aïllar la població refugiada palestina. Però, dissortadament n'hi ha d'altres, de murs que no ixen a la tele &endash;i el que no ix a la tele, senzillament, no existeix. I aquesta barbàries es fa encara més ignominiosa si hi afegim un mantell de silenci còmplice.

El mur del Sàhara Occidental és una construcció militar que esgarra, de nord a sud, el territori de l'antiga colònia espanyola. Es tracta d'un complex "defensiu", bastit entre els anys 80 i 87, i format, per una immensa berma d'arena, de més de 2.500 Km, protegida per més de 240 bateries d'artilleria pesant, per més de 150.000 soldats, per sistemes de radiodetecció, milers de tancs armats, i la força aèria més potent de l'Àfrica. Així com camps minats amb mines antitanc i antipersona: mines prohibides per les convencions internacionals que, curiosament porten el "made in" de països com ara Espanya, signataris de les mateixes convencions. Ja sabem que el paper és molt sofrit.

Aquest mur, no és només una ratlla en un mapa, és una línia mortífera que no s'atura en la mortificació lenta de la separació de les famílies, de la població; també mata, continua matant, la població civil sahrauí, els nòmades, que viuen, amb els seus ramats, la seua font de subsistència, en el seu territori.

No és una construcció fàcil d'escamotejar als ulls del món. Però, les mans negres que controlen els canals d'informació han sabut amagar la seua existència. És intolerable aquest silenci còmplice i criminal de les autoritats del món occidental. Silenci que es presenta sota el mantell d'una hipòcrita "neutralitat activa", com la denominen des del Ministeri d'Afers Exteriors espanyol.

Cal denunciar l'existència d'aquest insult a la pau, cal exigir-ne la destrucció. Cal reclamar als partits polítics, que ja han posat en marxa la maquinària electoral, que abandonen la política de l'estruç, que siguen valents i facen el que han de fer per enderrocar aquest (i tots els altres) mur.

A finals del mes passat un centenar llarg d'italians, ciutadans i representants polítics es van concentrar davant del mur i en van exigir la demolició. El mes d'abril són els espanyols els qui estan convocats a fer el mateix. Esperem que el govern que eixirà del 14 M, siga del color que siga, deixe de fer-se el sord davant la reclamació que els fem els milers i milers d'amics del poble sahrauí.

06.02.04